O Conxuro

Ja és 12 de març, ja fa tres anys i un dia, però encara recorde tot el que vaig plorar, encara recorde que vaig penjar una senyera amb un crespó negre al balcó, que vaig posar un ciri a la Plaça Major de Castelló la mateixa nit del 11 de març aquell, que gent del PP, del Bloc, del PSPV, de totes bandes, van vindre també a posar veles enfront de la catedral, que els meus veïns de barri van penjar senyeres amb llaços negres també, i que estavem units. Recorde també la ràbia davant de l’engany del govern. Ja ens havia enganyat davant d’altres coses com ara el Prestige o Iraq, però ara (pensava) no ens podia enganyar, era massa fort el que havia passat. Recorde haver-me manifestat el 12 contra els atentats i ETA (el govern deia que era ETA) i el 13 contra el PP, perquè m’havien enganyat. Recorde haver-me alegrat de la seua derrota el 14, però no poder celebrar-ho, perquè des del 11 de març i fins setmanes després no vaig poder parar de plorar pels morts. Això també ho recorde, com també que vaig pujar al tren amb por durant molt de temps.
Vaig plorar per moltes coses, fa tres anys, de ràbia també. La ràbia per l’engany la van calmar les eleccions del 14, i ni vaig votar ni votaré mai al PSOE; l’oig que em va donar la reacció del PP el tinc cada dia més gran.
Però vaig plorar i plore encara avui per les víctimes, sobretot per les víctimes, perquè tots anavem en aquells trens. No ho oblidem mai!
Ahi va el meu homenatge a eixos morts que encara plore, un record per a ells i per a tota la gent del poble que els va encendre un ciri, els va escriure un text o simplement els va plorar, a Atocha, a la Plaça Major de Castelló o a on fora. A qui ho va patir en carn i encara ho pateix, un abraç, sempre estaré amb vosaltres.
Per a tots ells, un abraç, el meu record i les meues llàgrimes.